Una de les definicions de la paraula INVASOR és: alguna cosa o persona que entra per la força en un territori/lloc per a ocupar-lo... Llavors, agafant aquesta descripció, podríem dir que el castellà és un idioma invasor a Catalunya?, jo crec que, sí, sens dubte, ja que ha irromput en la nostra vida quotidiana com un tifó fins al punt d'haver substituït algunes, per a no dir moltes, de les paraules del vocabulari quotidià català. Tal és, duenyo (amo, propietari...), xorrada (bestiesa, bajanada...), huelga (vaga), vago/a (mandrós/a), madrugar (matinar), i així amb un munt més.

Ho veieu?, són paraules normals per a molts/es de nosaltres i les utilitzem sense adonar-nos en el nostre dia a dia, amb tot, no són paraules catalanes, són paraules castellanes traduïdes literalment (allò que anomenem castellanades), o de vegades ni això... 

Ens ho hauríem de fer mirar, de debò o seriosament (no en serio), hauríem d'aturar-nos un moment i reflexionar sobre aquesta qüestió, ja que és molt perillós per a la nostra llengua, perquè parlem de la progressiva desaparició d'una part del nostre repertori.

I per mi no s'hi val això que es diu de: bueno (bé), com a mínim el parlo... sí, i ho agraeixo, i en dono gràcies... però un cop t'hi llences, perquè no anar un pas més enllà i fer-ho correctament?, acabem amb els castellanismes o ells acabaran amb paraules tan reboniques com: canell (que no munyeca), estar enfeinat o atrafegat (que no liat), encàrrec (recado, que a més pronuciem com a "recadu"), vida, estimat/da, nino/a (oblidem-nos del "carinyu")... i em fa tanta pena. 

Sí, potser no soc la persona més adient i confesso que més d'un cop deixo anar alguna castellanada, malgrat tot, intento millorar i m'ho penso dues vegades a l'hora de dir sengons quina cosa, però amb humilitat us demano que gaudiu de la riquesa del català, qui no necessita agents externs per a ser una de les llengües més boniques del món.